Oi que és maca?
Ja portava uns dies surfejant la xarxa en busca d’una guitarra “buena, bonita, barata”. I va ser ahir, quan després d’un matí molt vago, vaig decidir apropar-me a la tenda de música més gran de San Francisco, la Guitar Center. El dia era assolelladament radiant, motiu pel qual, vaig decidir anar-hi caminant.
Feia temps que no gaudia tant, els meus ulls no donaven crèdit a la quantitat d’inputs que estava rebent, quina passada, com pot ser que sigui tan bonica una ciutat? La varietat de colors, d’estils arquitectònics i de persones, la fa impressionantment atractiva. És com si cada façana, t’estigués dient “para’t i mira’m”.
Després de 20 minuts caminant o tanmateix intentant-ho, vaig arribar a la botiga. Només entrar em van atendre ràpidament i en pocs minuts ja estava sortint per la porta tot carregat, amb la guitarra, l’amplificador i d’altres elements imprescindibles.
El camí de tornada no va ser tan bonic, en comptes d’agafar el transport públic vaig tornar caminant tot carregant un munt de quilos durant més de mitja hora fins arribar a la residència. Si, sóc una mica … em dic Joan. No cal dir, que del pes que portava l’únic que veia era el terra.
The New Student
Només arribar a la porta de la residència, em vaig trobar amb un nou vingut amb la mirada perduda que intentava entendre per quin motiu la porta estava tancada i no hi havia cap manera de comunicar-se amb l’Assistent de la Residència (RA). Quelcom que vaig patir jo el primer dia.
Gentilment el vaig convidar a entrar al hall principal i vaig trucar al telèfon de l’RA per comunicar-li que hi havia un nou estudiant esperant-lo. Donat que fins al cap de 45 minuts no apareixeria, ens varem moure cap al meu apartament on després de 22 hores de vol va poder assentar el seu cul sobre una de les magnífiques cadires de fusta de la casa. En Pao és de Tailàndia (Tai), té 25 anys, és fanàtic del Barça i ha vingut a estudiar el mateix que jo. L’espera es va fer molt curta xerrant i recopilant informació de cada un de nosaltres com si d’un interrogatori es tractés.
Al igual que la meva, la seva habitació tenia bastants mancances i necessitava anar a comprar-ho tot. Tot i ser nou a la ciutat, em va demanar el mòbil per posar-se en contacte amb uns amics d’uns amics seus de Tai que estaven a la ciutat. Amb ells varem quedar a Union Square per poder acompanyar en Pao, primer a comprar-se un telèfon i després a ROSS, per fer-se amb tots els elements que conformen un llit.
Jo ja m’ho ensumava, però no volia pensar malament, no sé perquè però m’imaginava que al igual que en d’altres ciutats els asiàtics tendirien a agrupar-se amb gent de la seva terra. I així va ser, al cap de 15 minuts em vaig trobar assegut al terra d’una botiga de T-mobile envoltat de Tailandesos, i lògicament, només feien anar el seu idioma. Una situació surrealista que no és la primera vegada que visc i suposo que tampoc la última.
En acabat, en Pao i jo varem tornar cap a casa, on li vaig oferir generosament un plat de pasta italiana. Això és tot el que va donar de si el dia d’ahir!
