Ja som aquí o mes ben dit allà! La jornada aeronàutica ha estat excessivament pesada. Això d’anar apretat i mal assegut entre dos seients no pot ser bo, a part no cal donar detalls sobre el tipus de menjar que et serveixen als avions…, realment per oblidar, sort encara que et pots entretindre una miqueta i matar el temps mirant pel·lícules, jugant a jocs o escoltant musica.

L’aeroport de Pekin esta a una horeta del centre, en el trajecte es poden observar pobles emergents, un no parar de blocs d’infinitat de pisos, horribles per cert, en construcció. Per descomptat, no es segueix cap lògica urbanística, motiu pel qual la diversitat de mides, materials, colors,… fan de tot plegat una combinació deplorable. Una forma molt apropiada de perdre els trets característics de la antiga cultura Xina.

Finalment hem arribat al pis del Kui, un pis, que per no trencar L’estadística, forma part d’un complex de blocs de tropecientosmil pisos. A la casa ens esperava part de la seva família, que ens ha rebut molt cordialment, semblen macos, però com que no entenen gaire per no dir gens el castellà, tampoc puc comunicar-m’hi. Suposo que durant els pròxims dies s’intentara superar o trampejar la barrera que ens imposa l’idioma.

En definitiva, que tot i que sembla que pinti les coses negatives, no ho son pas!